Jaume Lloret i Soriano ( Finestrat, País Valencià ) va nàixer el 27 de juliol del 1975 a l´hospital de La Vila Joiosa. És un escriptor que es basa en llocs i temps reals. Ha obtingut importants premis:
- Premi Nobel de Literatura l´any 2005. - Premi Miguel de Cervantes el 2013. - Premi Nobel de Literatura l´any 2018.
La història següent és de misteri i d´investigació.
Capítol 1
LA SORPRESA
Moria el dia, la llum del Sol s´amagava darrere de l´imponent Puig Campana i en aquest moment, tot arreu, es converteix en l´infern.
A l´endemà, com tots els dies, tot tornava a la normalitat.
- Llum, Pol, és hora de despertar-se - va exclamar el pare -. - Val, pare ja baixem – digué Pol -.
Llum li va dir a Pol que no volia baixar. Quan la mare i el pare van veure que sols havia baixat Pol, muntaren a l´habitació i li digueren a Llum que havia de baixar per a desdejunar. Després de diversos minuts discutint Llum va baixar.
Llum i Pol eren els dos bessons més diferents que podien existir.
Pol era un xiquet de 12 anys que mesurava 1,57 metres i pesava 41 quilos. La seua cara era blanca com la neu i els cabells curts, llisos i d´un groc intens com el Sol. Les seues orelles eren grans i els seus ulls també. Tenia la boca molt petita. Era un xiquet intel•ligent i molt treballador. També era molt esportista, l´esport que més li agradava era el ciclisme. Participava en moltes curses durant tot l´any amb el Club Ciclista Puig Campana ( C.C.P.C ).
En canvi Llum era una xiqueta de 12 anys que mesurava 1,41 metres i pesava 58 kg. Tenia la cara redona com una pilota. Els seus cabells eren molt llargs ( li arribaven fins als genolls ), ondulats i negres com la nit. Els ulls i la boca eren grans i les orelles xicotetes. Era una xiqueta molt intel•ligent, però com no era traballadora, suspenia alguns exàmens. També li agradava molt l´esport. Practicava futbol en el Futbol Club Finestrat ( F.C.F ).
Quan els dos germans acabaren de menjar, la mare els va demanar que anaren al quiosc a comprar el periòdic. Llum, com sempre, remugà.
Per arribar al quiosc havien de recórrer 2 km. Quan van arribar veren que tan sols quedava un periòdic i Pol li digué a Llum:
- Encara sort que no ens hem parat amb ningú, perquè si ho haguérem fet…
El quiosquer era un home jove anomenat Joan que es guanyava la vida venent revistes, periòdics, etc.
- Bon dia Joan, ja veig que sols et queda un periòdic, ens el pots donar ? - va dir Llum -
- Bon dia. Clar que sí. Serien 3,99 euros.
- Tant !!?? - digueren els dos a la vegada -. Si tots els dies costa 1,50 euros.
- Ja, però com hui porta una notícia importantíssima…
- Val, moltes gràcies.
Des del quiosc fins a casa, Pol i Llum volien veure aqueixa notícia tant important, però com els pares els havien dit que no podien veure res fins arribar, feren cas i no miraren res.
Quan van arribar a casa, tocaren a la porta i ràpidament obriren el periòdic i veren:
El gelater que treballa al carrer Hostal ha desaparegut aquesta nit passada. Hi ha hipòtesi que, pot ser, ha hagut d'anar-se´n urgentment a qualsevol lloc. Policies, bombers, investigadors i tot el poble de Finestrat està buscant-lo. ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Jaume Lloret i Soriano 1r ESO E
Quan Llum i Pol li ho comentaren als pares, tots quatre es “quedaren de pedra”. Com als dos bessons els agradava tant investigar se n'anaren de seguida a la gelateria.
La gelateria es localitzava a menys d´un quilòmetre de la seua casa. En 5 minuts ja estaven allà.
La gelateria estava oberta, però no estava el gelater que hi havia tots els dies. Li van preguntar a l´home que hi havia si sabia perquè no estava el seu company. Els digué que ell no sabia res, que s´havia despertat i li havien telefonat per a dir-li que havia de treballar pel matí i per la vesprada en compte de sols per la vesprada.
Capítol 3
“LA DESAPARICIÓ”
De tornada a casa, Llum i Pol, van pensar que havien anat a la gelateria per a perdre el temps, perquè el nou gelater no els havia aportat cap informació.
En arribar es van veure al pare plorant perquè la mare havia eixit a comprar i no havia tornat. Tots tres anaren ràpidament a la polícia per denunciar-ho. Quan van arribar, abans d´obrir la boca, un policia els digué que estava morta.
Pol i Llum van tornar a la gelateria i en aquell moment el gelater dipositava la brossa al contenidor. Agafaren la càmera de fotos i li’n feren una.
Capítol 4 LA NIT
Aquella nit fou una de les pitjors. Els criminals disfrutaven veient com ploraven i no podien dormir. Jaume Lloret i Soriano 1r ESO E
Capítol 5 D´INVESTIGACIÓ A la matinada següent, els dos germans desdejunaren, es vestiren i anaren a la comissaria de la policia. Allí hi havia un home endormiscat que quan van arribar s´acabava de despertar. - Bon dia xicons, que vos porta per ací ? - Doncs… mira, tenim una fotografia del nou gelater. - Moltes gràcies, a veure què podem fer amb açò. - Podríem anar a la gelateria a investigar un poc. - Val, em pareix bona idea.
Capítol 6 A L´ESPERA Des de la comissaria fins a la gelateria hi havia, quasi, 3 km. Per arribar van tardar poc de temps, perquè agafaren el cotxe de policia, encengueren la sirena i en 5 minuts ja estaven allí. El primer que van fer, va ser mirar l´horari:
HORARI Matins: De 9:30 a 13:45 Vesprades: De 15:15 a 19: 30 –---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ningú dels tres portava rellotge, i hagueren de preguntar a una dona que hi havia allí. Els va dir que eren les 9:27, és a dir, sols quedaven 3 minuts. Capítol 7 Aquell dia van obrir exactament a les 9:31 hores. El que es veia era un paper gran que posava:
L´EMPLEAT DEL MES ÉS…
Tothom estava impacient per saber qui era l´empleat del mes. Com un dels dos treballadors havia desaparegut, sols hi havia un. Aleshores l´empleat del mes va ser l´únic treballador que treballava en aquell moment. Jaume Lloret i Soriano 1r ESO E
Tot va començar un calorós dia d'estiu. Pau i Anna estaven jugant amb els seus joguets en la seva habitació quan son pare els va dir: -Anna, Pau! Aneu al quiosc a comprar el periòdic d'avui, per favor. -Ja anem! -va dir Anna. -Uf! Jo no vull anar -va contestar Pau. -Vinga, germanet -va dir Anna. -Vaaaal -va respondre Pau enfadat. Anna era una xiqueta d'uns 12 anys. Era una noia alta. El seu cabell era llarg, marró i arrissat. Tenia els ulls xicotets i blaus. El seu nas era xicotet i les seues orelles, petites. La seua boca era fina i d'un roig intens com el d'una cirera. Era una xiqueta molt simpàtica, treballadora i graciosa. Li agradava molt llegir, pintar, la música (tocava el clarinet en una banda de música) i escriure, però no li agradava fer esport. En canvi, Pau era un xiquet de 13 anys i era un poc baixet. Els seus cabells eren curts i d'un color taronja com una fulla d'un arbre a la tardor. Els seus ulls eren grans i marrons. El nas era llarg i punxegut. Les seues orelles eren grans i la seua boca, grossa. Era un xiquet un poc antipàtic i no feia cas de les coses que li deien, però també era treballador. Li agradava jugar a jocs de taula i fer carreres amb la seva bicicleta. Els dos eren germans i vivien amb son pare, sa mare i la seua gossa (anomenada Neu) en una casa al carrer principal de Vencla, un poble a prop de València.
Com us anava contant, Anna i Pau van eixir de sa casa i es van dirigir cap al quiosc, que estava quatre carrers més avall de sa casa, al costat d'una gelateria. Quan van arribar al quiosc, van demanar al quiosquer el periòdic i, amb els diners que li havia donat son pare, Anna li va pagar a l’home. De sobte, Pau li va furtar el periòdic a Anna i va dir: -A veure si hi ha notícies picants. Què és açò? Pau havia trobat una notícia molt interessant -“Es busca: home alt, ulls negres, cara llarga, amb una piga a la barbeta. Qui el trobe rebrà una recompensa” -va llegir Anna en veu alta. -Hem de trobar a aquest home –li va contestar Pau-. -I si és un assassí? -No passa res. Lluitarem amb ell. -Pau, tu i les teues fantasies… Al moment, el quiosquer es va ficar en la conversació: -Si voleu trobar a aqueixa persona, heu de buscar als Tres Mestres Savis. Ells vos donaran la desposta. -I on podem trobar-los? –preguntà Anna, morta de curiositat-. -Pregunteu-li a un d’ells i us dirà on es troben els altres dos. -I on podem trobar un Savi d’aquests? Poden estar a qualsevol lloc! A Alemanya, a la Xina…-va dir Pau molt enfadat. -Teniu un davant de vosaltres –contestà el quiosquer-. Jo sóc un dels Tres Mestres Savis. Em dic Fel•los. Si voleu trobar al sospitós, aneu a un lloc que està gelat. Si no trobeu aquest lloc, aneu a preguntar-li a un altre Savi. -I on pode trobar un altre maleït Mestre Savi?!? –va cridar Pau a punt d’explotar. -No us fa falta trobar un altre Savi –va dir Fel•los-. Només penseu en el que vos he dit. I, de sobte, el Savi desaparegué. -“Aneu a un lloc que està gelat”… - va pensar Anna-. Segur que és molt fàcil. -Ha dit que anem a un lloc gelat! Al Pol Nord? Al Sud? Vinga ja! –va xisclar Pau. -Ja sé!! –va cridar Anna-. La gelateria!! La gelateria!! Si hem de buscar un lloc gelat, ha de ser alli! Anna va apuntar amb el dit a una tenda on venien gelats (que estava al costat del quiosc) i van anar corrent cap allà.
A continuació, van entrar a la gelateria dissimuladament i, efectivament, el sospitós estava allí. Era alt, amb ulls negres, cara llarga i amb una piga a la barbeta. Anna i Pau tenien molta por. - Bon dia! Benvinguts a la gelateria “Il Gelatto”. Voleu alguna cosa per a menjar? Un gelat, un batut… -Sí –va contestar Pau tímidament i mort de por-. Jo vull un gelat de xocolata. -I jo vull un de maduixa –va dir Anna-. Per cert, com es diu vosté? -Em dic Pricatto. Per què ho voleu saber? - No, per res –van contestar ells. -Vaaal… -va dir Pricatto molt estranyat-. Ui! Tinc un assumpte per fer. Ara torne, xics. Pricatto va eixir de la tenda i es va dirigir cap a un carreró. Després, Anna i Pau el van seguir. Van observar que llençava una bossa a un contenidor. La xiqueta li va fer una foto amb el mòbil de Pau i va eixir corrent, seguida del seu germà. Es dirigien cap a la comissaria de Vencla. Aquesta es trobava a la part nord del poble (al contrari de la gelateria, que es trobava al sud). Tot seguit, van arribar a la comissaria i van buscar a un policia. Els va atendre un home anomenat Antoni. -Què vos passa, xiquets? –els va preguntar el policia. -Hem trobat aquest home! –li va contestar Pau. Anna li va ensenyar el periòdic i la foto feta amb el mòbil de Pau al policia i aquest els va dir: -I on l’heu vist? -L’hem trobat treballant en la gelateria “Il Gelatto”. A ell li diuen Pricatto! –va dir Anna. -Doncs anem cap allà! –va contestar Antoni. Molts xiquets van veure a Anna i a Pau seguits d’un policia (imagineu-vos la situació) i van sentir molta curiositat per saber on es dirigien. Finalment,Anna, Pau i Antoni (seguits del grup de xiquets) van arribar a la gelateria i el policia va començar a aplaudir a Pricatto i aquest es va posar roig de la vergonya.El grup de xiquets també van començar a aplaudir-lo. Anna i Pau estaven molt estranyats. Per què no l’havien detingut? Per què l’aplaudien? Pau li va preguntar al xiquet que tenia al costat: -Per què li estan aplaudint? -Perquè aquest home és el treballador del mes d’aquesta gelateria i van a donar-li un premi. Anna i Pau s’havien quedat sense paraules. Pensaven que la bossa que havia llençat a la brossa era el cos d’una persona sense vida i que Pricatto era un assassí en sèrie. Es van posar a riure i començaren a aplaudir a l’empleat del mes, anteriorment conegut com el sospitós.
TREBALL: REDACCIÓ VALENCIA Els bessons Un diumenge pel matí, Anna i Marc, dos amics de tota la vida, anaren al quiosc del seu poble i compraren el periòdic del “País”. Van veure que havia una notícia d’un home que li deien Robert. Havia escapat de la presó, la policia va dir que si el veien per algun lloc que avisaren al número de la comissaria. A l’Anna i a Marc els va sorprendre molt i decidiren anar-se’n a prendre alguna cosa. Pel camí es trobaren una paradeta de gelats, l’Anna es quedà mirant a l’home de la paradeta i la foto de Robert, l’home s’havia escapat de la presó. De seguida, l’Anna li digué a Marc el que havia pensat, els dos li preguntaren el nom a l’empleat, ell molt amablement els va respondre: “ Em dic Antonio”. Els dos es quedaren amb una sensació rara de vore que els dos eren exactament iguals. Decidiren que en acabar Antonio el seu torn de faena mirarien a veure què feia. A les 18:30h, Antonio va acabar el seu torn i els dos el van seguir, ell va anar a tirar la brossa i els dos amics li van fer una foto i de seguida anaren a la comissaria de la policia. La policia els digué que era el seu bessó, però per si de cas, anirien a comprovar-ho. Quan el policia va anar a comprovar-ho es va trobar molta gent allí reunida perquè a Antonio li havien donat el premi de l’empleat del mes. El policia els va dir que era com dia ell, que el de la geladeria era el seu germà. Finalment, van anar tots a la festa d’Antonio, l’empleat del mes i al seu germà Robert no el van trobar.
Al matí Maria i Josep van agarrar el periòdic, i es van fixar en un anunci d'un xic amb SE BUSCA en gran perquè eixa cara els resultava estranyament familiar, i van pensar pero no es recordaven de que lis resultava familiar en eixa cara.
Al migdia en acabar de dinar volien un gelat i al arribar al lloc dels gelats es van donar conter que el dels gelats era el del periòdic, van decidir perseguirlo i li van fer fotos tirant la brossa i molt preocupats, Maria i Josep, van esperar fins al dia següent.
Al matí van anar a vorer al policia Albert i li van ensenyar les fotos junt al periòdic, i Albert lis va dir que aniria a investigar a la vesprada.
Hi havia tanta gent en aquell moment que no es podia avançar, era increïble!!!
De sobte va començar una celebració i resultava que el dels gelats era l’empleat del mes, i lo que posava al periòdic era que és buscava a l’empleat del mes.
LA NOTÍCIA
ResponElimina( 1a part )
Introducció
Jaume Lloret i Soriano ( Finestrat, País Valencià ) va nàixer el 27 de juliol del 1975 a l´hospital de La Vila Joiosa. És un escriptor que es basa en llocs i temps reals. Ha obtingut importants premis:
- Premi Nobel de Literatura l´any 2005.
- Premi Miguel de Cervantes el 2013.
- Premi Nobel de Literatura l´any 2018.
La història següent és de misteri i d´investigació.
Capítol 1
LA SORPRESA
Moria el dia, la llum del Sol s´amagava darrere de l´imponent Puig Campana i en aquest moment, tot arreu, es converteix en l´infern.
A l´endemà, com tots els dies, tot tornava a la normalitat.
- Llum, Pol, és hora de despertar-se - va exclamar el pare -.
- Val, pare ja baixem – digué Pol -.
Llum li va dir a Pol que no volia baixar. Quan la mare i el pare van veure que sols havia baixat Pol, muntaren a l´habitació i li digueren a Llum que havia de baixar per a desdejunar. Després de diversos minuts discutint Llum va baixar.
Llum i Pol eren els dos bessons més diferents que podien existir.
Pol era un xiquet de 12 anys que mesurava 1,57 metres i pesava 41 quilos. La seua cara era blanca com la neu i els cabells curts, llisos i d´un groc intens com el Sol. Les seues orelles eren grans i els seus ulls també. Tenia la boca molt petita. Era un xiquet intel•ligent i molt treballador. També era molt esportista, l´esport que més li agradava era el ciclisme. Participava en moltes curses durant tot l´any amb el Club Ciclista Puig Campana ( C.C.P.C ).
En canvi Llum era una xiqueta de 12 anys que mesurava 1,41 metres i pesava 58 kg. Tenia la cara redona com una pilota. Els seus cabells eren molt llargs ( li arribaven fins als genolls ), ondulats i negres com la nit. Els ulls i la boca eren grans i les orelles xicotetes. Era una xiqueta molt intel•ligent, però com no era traballadora, suspenia alguns exàmens. També li agradava molt l´esport. Practicava futbol en el Futbol Club Finestrat ( F.C.F ).
Quan els dos germans acabaren de menjar, la mare els va demanar que anaren al quiosc a comprar el periòdic. Llum, com sempre, remugà.
Per arribar al quiosc havien de recórrer 2 km. Quan van arribar veren que tan sols quedava un periòdic i Pol li digué a Llum:
- Encara sort que no ens hem parat amb ningú, perquè si ho haguérem fet…
El quiosquer era un home jove anomenat Joan que es guanyava la vida venent revistes, periòdics, etc.
- Bon dia Joan, ja veig que sols et queda un periòdic, ens el pots donar ? - va dir Llum -
- Bon dia. Clar que sí. Serien 3,99 euros.
- Tant !!?? - digueren els dos a la vegada -. Si tots els dies costa 1,50 euros.
- Ja, però com hui porta una notícia importantíssima…
- Val, moltes gràcies.
Des del quiosc fins a casa, Pol i Llum volien veure aqueixa notícia tant important, però com els pares els havien dit que no podien veure res fins arribar, feren cas i no miraren res.
Quan van arribar a casa, tocaren a la porta i ràpidament obriren el periòdic i veren:
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Desaparició del gelater
El gelater que treballa al carrer Hostal ha desaparegut aquesta nit passada. Hi ha hipòtesi que, pot ser, ha hagut d'anar-se´n urgentment a qualsevol lloc. Policies, bombers, investigadors i tot el poble de Finestrat està buscant-lo.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Jaume Lloret i Soriano 1r ESO E
LA NOTÍCIA
ResponElimina( 2a part )
Capítol 2
EL NOU
Quan Llum i Pol li ho comentaren als pares, tots quatre es “quedaren de pedra”. Com als dos bessons els agradava tant investigar se n'anaren de seguida a la gelateria.
La gelateria es localitzava a menys d´un quilòmetre de la seua casa. En 5 minuts ja estaven allà.
La gelateria estava oberta, però no estava el gelater que hi havia tots els dies. Li van preguntar a l´home que hi havia si sabia perquè no estava el seu company. Els digué que ell no sabia res, que s´havia despertat i li havien telefonat per a dir-li que havia de treballar pel matí i per la vesprada en compte de sols per la vesprada.
Capítol 3
“LA DESAPARICIÓ”
De tornada a casa, Llum i Pol, van pensar que havien anat a la gelateria per a perdre el temps, perquè el nou gelater no els havia aportat cap informació.
En arribar es van veure al pare plorant perquè la mare havia eixit a comprar i no havia tornat. Tots tres anaren ràpidament a la polícia per denunciar-ho. Quan van arribar, abans d´obrir la boca, un policia els digué que estava morta.
Pol i Llum van tornar a la gelateria i en aquell moment el gelater dipositava la brossa al contenidor. Agafaren la càmera de fotos i li’n feren una.
Capítol 4
LA NIT
Aquella nit fou una de les pitjors. Els criminals disfrutaven veient com ploraven i no podien dormir.
Jaume Lloret i Soriano 1r ESO E
ResponEliminaLA NOTÍCIA
( 3a part )
Capítol 5
D´INVESTIGACIÓ
A la matinada següent, els dos germans desdejunaren, es vestiren i anaren a la comissaria de la policia.
Allí hi havia un home endormiscat que quan van arribar s´acabava de despertar.
- Bon dia xicons, que vos porta per ací ?
- Doncs… mira, tenim una fotografia del nou gelater.
- Moltes gràcies, a veure què podem fer amb açò.
- Podríem anar a la gelateria a investigar un poc.
- Val, em pareix bona idea.
Capítol 6
A L´ESPERA
Des de la comissaria fins a la gelateria hi havia, quasi, 3 km. Per arribar van tardar poc de temps, perquè agafaren el cotxe de policia, encengueren la sirena i en 5 minuts ja estaven allí.
El primer que van fer, va ser mirar l´horari:
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
HORARI
Matins: De 9:30 a 13:45
Vesprades: De 15:15 a 19: 30
–---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ningú dels tres portava rellotge, i hagueren de preguntar a una dona que hi havia allí. Els va dir que eren les 9:27, és a dir, sols quedaven 3 minuts.
Capítol 7
Aquell dia van obrir exactament a les 9:31 hores. El que es veia era un paper gran que posava:
L´EMPLEAT DEL MES ÉS…
Tothom estava impacient per saber qui era l´empleat del mes. Com un dels dos treballadors havia desaparegut, sols hi havia un. Aleshores l´empleat del mes va ser l´únic treballador que treballava en aquell moment.
Jaume Lloret i Soriano 1r ESO E
EL SOSPITÓS
ResponElimina(1a Part)
Tot va començar un calorós dia d'estiu. Pau i Anna estaven jugant amb els seus joguets en la seva habitació quan son pare els va dir:
-Anna, Pau! Aneu al quiosc a comprar el periòdic d'avui, per favor.
-Ja anem! -va dir Anna.
-Uf! Jo no vull anar -va contestar Pau.
-Vinga, germanet -va dir Anna.
-Vaaaal -va respondre Pau enfadat.
Anna era una xiqueta d'uns 12 anys. Era una noia alta. El seu cabell era llarg, marró i arrissat. Tenia els ulls xicotets i blaus. El seu nas era xicotet i les seues orelles, petites. La seua boca era fina i d'un roig intens com el d'una cirera. Era una xiqueta molt simpàtica, treballadora i graciosa. Li agradava molt llegir, pintar, la música (tocava el clarinet en una banda de música) i escriure, però no li agradava fer esport.
En canvi, Pau era un xiquet de 13 anys i era un poc baixet. Els seus cabells eren curts i d'un color taronja com una fulla d'un arbre a la tardor. Els seus ulls eren grans i marrons. El nas era llarg i punxegut. Les seues orelles eren grans i la seua boca, grossa. Era un xiquet un poc antipàtic i no feia cas de les coses que li deien, però també era treballador. Li agradava jugar a jocs de taula i fer carreres amb la seva bicicleta.
Els dos eren germans i vivien amb son pare, sa mare i la seua gossa (anomenada Neu) en una casa al carrer principal de Vencla, un poble a prop de València.
Guillem Lloret i Soriano
1r ESO E
EL SOSPITÓS
ResponElimina(2a Part)
Com us anava contant, Anna i Pau van eixir de sa casa i es van dirigir cap al quiosc, que estava quatre carrers més avall de sa casa, al costat d'una gelateria. Quan van arribar al quiosc, van demanar al quiosquer el periòdic i, amb els diners que li havia donat son pare, Anna li va pagar a l’home. De sobte, Pau li va furtar el periòdic a Anna i va dir:
-A veure si hi ha notícies picants. Què és açò?
Pau havia trobat una notícia molt interessant
-“Es busca: home alt, ulls negres, cara llarga, amb una piga a la barbeta. Qui el trobe rebrà una recompensa” -va llegir Anna en veu alta.
-Hem de trobar a aquest home –li va contestar Pau-.
-I si és un assassí?
-No passa res. Lluitarem amb ell.
-Pau, tu i les teues fantasies…
Al moment, el quiosquer es va ficar en la conversació:
-Si voleu trobar a aqueixa persona, heu de buscar als Tres Mestres Savis. Ells vos donaran la desposta.
-I on podem trobar-los? –preguntà Anna, morta de curiositat-.
-Pregunteu-li a un d’ells i us dirà on es troben els altres dos.
-I on podem trobar un Savi d’aquests? Poden estar a qualsevol lloc! A Alemanya, a la Xina…-va dir Pau molt enfadat.
-Teniu un davant de vosaltres –contestà el quiosquer-. Jo sóc un dels Tres Mestres Savis. Em dic Fel•los. Si voleu trobar al sospitós, aneu a un lloc que està gelat. Si no trobeu aquest lloc, aneu a preguntar-li a un altre Savi.
-I on pode trobar un altre maleït Mestre Savi?!? –va cridar Pau a punt d’explotar.
-No us fa falta trobar un altre Savi –va dir Fel•los-. Només penseu en el que vos he dit.
I, de sobte, el Savi desaparegué.
-“Aneu a un lloc que està gelat”… - va pensar Anna-. Segur que és molt fàcil.
-Ha dit que anem a un lloc gelat! Al Pol Nord? Al Sud? Vinga ja! –va xisclar Pau.
-Ja sé!! –va cridar Anna-. La gelateria!! La gelateria!! Si hem de buscar un lloc gelat, ha de ser alli!
Anna va apuntar amb el dit a una tenda on venien gelats (que estava al costat del quiosc) i van anar corrent cap allà.
Guillem Lloret i Soriano
1r ESO E
EL SOSPITÓS
ResponElimina(3a Part)
A continuació, van entrar a la gelateria dissimuladament i, efectivament, el sospitós estava allí. Era alt, amb ulls negres, cara llarga i amb una piga a la barbeta. Anna i Pau tenien molta por.
- Bon dia! Benvinguts a la gelateria “Il Gelatto”. Voleu alguna cosa per a menjar? Un gelat, un batut…
-Sí –va contestar Pau tímidament i mort de por-. Jo vull un gelat de xocolata.
-I jo vull un de maduixa –va dir Anna-. Per cert, com es diu vosté?
-Em dic Pricatto. Per què ho voleu saber?
- No, per res –van contestar ells.
-Vaaal… -va dir Pricatto molt estranyat-. Ui! Tinc un assumpte per fer. Ara torne, xics.
Pricatto va eixir de la tenda i es va dirigir cap a un carreró.
Després, Anna i Pau el van seguir. Van observar que llençava una bossa a un contenidor. La xiqueta li va fer una foto amb el mòbil de Pau i va eixir corrent, seguida del seu germà. Es dirigien cap a la comissaria de Vencla. Aquesta es trobava a la part nord del poble (al contrari de la gelateria, que es trobava al sud).
Tot seguit, van arribar a la comissaria i van buscar a un policia. Els va atendre un home anomenat Antoni.
-Què vos passa, xiquets? –els va preguntar el policia.
-Hem trobat aquest home! –li va contestar Pau.
Anna li va ensenyar el periòdic i la foto feta amb el mòbil de Pau al policia i aquest els va dir:
-I on l’heu vist?
-L’hem trobat treballant en la gelateria “Il Gelatto”. A ell li diuen Pricatto! –va dir Anna.
-Doncs anem cap allà! –va contestar Antoni.
Molts xiquets van veure a Anna i a Pau seguits d’un policia (imagineu-vos la situació) i van sentir molta curiositat per saber on es dirigien.
Finalment,Anna, Pau i Antoni (seguits del grup de xiquets) van arribar a la gelateria i el policia va començar a aplaudir a Pricatto i aquest es va posar roig de la vergonya.El grup de xiquets també van començar a aplaudir-lo. Anna i Pau estaven molt estranyats. Per què no l’havien detingut? Per què l’aplaudien? Pau li va preguntar al xiquet que tenia al costat:
-Per què li estan aplaudint?
-Perquè aquest home és el treballador del mes d’aquesta gelateria i van a donar-li un premi.
Anna i Pau s’havien quedat sense paraules. Pensaven que la bossa que havia llençat a la brossa era el cos d’una persona sense vida i que Pricatto era un assassí en sèrie. Es van posar a riure i començaren a aplaudir a l’empleat del mes, anteriorment conegut com el sospitós.
Guillem Lloret i Soriano
1r ESO E
23-01-2019 ÀNGELA CLIMENT ZARAGOZA 1r ESO E
ResponEliminaTREBALL: REDACCIÓ VALENCIA
Els bessons
Un diumenge pel matí, Anna i Marc, dos amics de tota la vida, anaren al quiosc del seu poble i compraren el periòdic del “País”.
Van veure que havia una notícia d’un home que li deien Robert. Havia escapat de la presó, la policia va dir que si el veien per algun lloc que avisaren al número de la comissaria. A l’Anna i a Marc els va sorprendre molt i decidiren anar-se’n a prendre alguna cosa. Pel camí es trobaren una paradeta de gelats, l’Anna es quedà mirant a l’home de la paradeta i la foto de Robert, l’home s’havia escapat de la presó.
De seguida, l’Anna li digué a Marc el que havia pensat, els dos li preguntaren el nom a l’empleat, ell molt amablement els va respondre: “ Em dic Antonio”.
Els dos es quedaren amb una sensació rara de vore que els dos eren exactament iguals. Decidiren que en acabar Antonio el seu torn de faena mirarien a veure què feia. A les 18:30h, Antonio va acabar el seu torn i els dos el van seguir, ell va anar a tirar la brossa i els dos amics li van fer una foto i de seguida anaren a la comissaria de la policia. La policia els digué que era el seu bessó, però per si de cas, anirien a comprovar-ho. Quan el policia va anar a comprovar-ho es va trobar molta gent allí reunida perquè a Antonio li havien donat el premi de l’empleat del mes. El policia els va dir que era com dia ell, que el de la geladeria era el seu germà.
Finalment, van anar tots a la festa d’Antonio, l’empleat del mes i al seu germà Robert no el van trobar.
Un fals lladre
ResponEliminaAl matí Maria i Josep van agarrar el periòdic, i es van fixar en un anunci d'un xic amb SE BUSCA en gran perquè eixa cara els resultava estranyament familiar, i van pensar pero no es recordaven de que lis resultava familiar en eixa cara.
Al migdia en acabar de dinar volien un gelat i al arribar al lloc dels gelats es van donar conter que el dels gelats era el del periòdic, van decidir perseguirlo i li van fer fotos tirant la brossa i molt preocupats, Maria i Josep,
van esperar fins al dia següent.
Al matí van anar a vorer al policia Albert i li van ensenyar les fotos junt al periòdic, i Albert lis va dir que aniria a investigar a la vesprada.
Hi havia tanta gent en aquell moment que no es podia avançar, era increïble!!!
De sobte va començar una celebració i resultava que el dels gelats era l’empleat del mes, i lo que posava al periòdic era que és buscava a l’empleat del mes.
Va ser un graciós mal entés!!!
Joan Ruiz Robles 1ESOC